Kathmandú està buida de turistes comparat amb Octubre-Novembre. A més al matí deuen estar tots voltant per Patan i Baktapur, perquè els carrers estan molt tranquils. Aprofito per donar una volta fora dels barris més turístics.
Em trobo un jugador de fútbol de Camerún que juga a Bangladesh. Ha vingut a visitar un amic seu de Bangladesh que juga a l'equip de fútbol de Kathmandú. Aquí el fútbol no té molta tirada. Els va més el cricket, com als indis, una herència anglesa. També vol sopar amb mi perquè li expliqui què és el que s'ha de visitar per aquí, però li torno a explicar que he quedat amb un amic.
Caminant pel carrer també, un home m'assenyala el penjoll del mantra budista que porto. Buda! Em diu, sí, de Boudanath, li dic. M'explica que és del Tibet, que fa 10 dies que ha arribat de Kathmandú, que s'ha escapat d'una presó xinesa de Lhasa i que ha caminat 3 mesos per l'Himalaya atravessant Gokyo fins a Lukla on un turista li ha comprat un bitllet fins a Kathmandú. Em convida a un te a un bar, potser té coses interessants a explicar. No sap què són els terrossos de sucre ni els altaveus, li haig d'explicar. Està espantat que no hi hagi espies xinesos arreu. Em regala una cinta del Kailash i del Dalai Lama. Mai sabré si el que m'explica és veritat, està boig o és tot inventat. O tot a la vegada. Vol anar a Dharamsala, on està el Dalai Lama però diu que necessita diners per al passaport fals. No li dóno euros, però li regalo un llibre que ja m'he llegit, "A long walk", un relat verídic sobre la fugida d'uns presoners des de Sibèria fins a la Índia. Si és veritat el que m'explica potser recordarà massa coses i s'acabarà de trastocar. Si és mentida, llavors trobarà inspiració per a engalipar més turistes, qui sap. També li regalo crema de tigre perquè diu que li fan mal els genolls de tant caminar, i els fideus sants del monestir de Boudanath.
A Durbar Square, refugi de turistes i de tota mena de persones sense res a fer, m'ofereixen muntar una ONG per a conscienciar la gent que Nepal ha de ser més neta, però a mi m'agrada més parlar amb els nens. Estic convençuda que aquest amb el petit és el mateix amb el que vaig estar parlant l'altra vegada. Go school, li dic, però riu, no vol.
Em trobo un jugador de fútbol de Camerún que juga a Bangladesh. Ha vingut a visitar un amic seu de Bangladesh que juga a l'equip de fútbol de Kathmandú. Aquí el fútbol no té molta tirada. Els va més el cricket, com als indis, una herència anglesa. També vol sopar amb mi perquè li expliqui què és el que s'ha de visitar per aquí, però li torno a explicar que he quedat amb un amic.
Caminant pel carrer també, un home m'assenyala el penjoll del mantra budista que porto. Buda! Em diu, sí, de Boudanath, li dic. M'explica que és del Tibet, que fa 10 dies que ha arribat de Kathmandú, que s'ha escapat d'una presó xinesa de Lhasa i que ha caminat 3 mesos per l'Himalaya atravessant Gokyo fins a Lukla on un turista li ha comprat un bitllet fins a Kathmandú. Em convida a un te a un bar, potser té coses interessants a explicar. No sap què són els terrossos de sucre ni els altaveus, li haig d'explicar. Està espantat que no hi hagi espies xinesos arreu. Em regala una cinta del Kailash i del Dalai Lama. Mai sabré si el que m'explica és veritat, està boig o és tot inventat. O tot a la vegada. Vol anar a Dharamsala, on està el Dalai Lama però diu que necessita diners per al passaport fals. No li dóno euros, però li regalo un llibre que ja m'he llegit, "A long walk", un relat verídic sobre la fugida d'uns presoners des de Sibèria fins a la Índia. Si és veritat el que m'explica potser recordarà massa coses i s'acabarà de trastocar. Si és mentida, llavors trobarà inspiració per a engalipar més turistes, qui sap. També li regalo crema de tigre perquè diu que li fan mal els genolls de tant caminar, i els fideus sants del monestir de Boudanath.
A Durbar Square, refugi de turistes i de tota mena de persones sense res a fer, m'ofereixen muntar una ONG per a conscienciar la gent que Nepal ha de ser més neta, però a mi m'agrada més parlar amb els nens. Estic convençuda que aquest amb el petit és el mateix amb el que vaig estar parlant l'altra vegada. Go school, li dic, però riu, no vol.
